Begur

Situat en el cor de l’Empordà, el poble de Begur i les seves platges configuren un dels indrets més meravellosos de la Costa Brava. El seu terme municipal està format per un conjunt de turons anomenat Massís de Begur, i un extens litoral, banyat pel mar Mediterrani. Tant el casc antic de Begur, format per múltiples monuments que han quedat com a llegat dels moments més significatius de la seva historia; com el petit nucli romànic d’Esclanyà, o les vuit cales i petites platges que pertanyen a Begur, configuren un conjunt, i un entorn paisatgístic, inigualables.

CENTRE HISTÒRIC

Begur és un poble amb un profunda personalitat històrica. A l’abric del seu castell medieval, corallers, pescadors, indians i surotapers han protagonitzat brillants pàgines d’una història que es reflecteix a cada carrer, a cada casa i a cada racó del poble. La imatge més coneguda de Begur és sens dubte el castell medieval que presideix el municipi, però trobem també altres indrets interessants per visitar, com les nombroses cases indianes (edificis d’estil colonial, construïts per begurencs que el segle XIX emigraren a "les Amèriques" fugint de la crisi econòmica del moment, i que retornaren posteriorment amb una important fortuna), les torres de defensa del segle XVI (llegat del temps en que els pirates navegaven pel Mediterrani i construïdes pels begurencs com a mitjà de refugi contra els seus assalts), l’església (edifici d’estil gòtic dedicat a Sant Pere) o altres edificis històrics com el Casino Cultural o les Escoles Velles.

HISTÒRIA DE BEGUR

Unes restes arqueològiques, trobades a començaments d'aquest segle al cim del castell de Begur són les primeres referències de poblament de Begur, una comarca on predominen destacats jaciments paleolítics i neolítics. Sens dubte, però, l'època medieval és molt més generosa quant a referències materials i documentals. El primer senyor feudal de Begur fou Arnust de Begur i el trobem documentat a inicis del segle XI. El castell de Begur és el símbol més emblemàtic d'aquesta època, per bé que a Esclanyà també hi ha notables mostres medievals: l'església de Sant Esteve d'Esclanyà, esmentada documentalment l'any 1280 i el castell d'Esclanyà, conegut popularment com la torre d'Esclanyà. En els segles XVI i XVII sovintegen les ràtzies de pirates a les costes de Begur. Aquest episodi deixà una evident petja en el poble, ja que s'alçaren diverses torres per la defensa de l'invasor. Algunes torres avui encara resten dempeus. La recerca i comercialització del corall ha estat una de les principals activitats econòmiques de Begur des del segle XIV. La crisi del sector coraller, afegida a les pèssimes perspectives de l'agricultura, amb una vinya fortament castigada per la fil.loxera, obligà a molts begurencs a travessar l'Atlàntic, a la recerca de fortuna en el continent americà. Al llarg del segle XIX més de 500 begurencs van emprendre aquesta ruta, entre els quals més del 87% van establir-se a l'illa de Cuba, mentre que la resta ho feren a d'altres països americans. La petja indiana determinà la configuració arquitectònica del poble. Fins el primer terç del segle XX, la indústria surera fou l'únic sector capaç de mantenir reeixida l'activitat econòmica de Begur. A partir de la segona meitat de segle, el turisme ha anat assolint protagonisme fins esdevenir la principal font de recursos del municipi. L'evolució demogràfica de Begur ha anat, com no podia ser d'altra manera, molt lligada a la història del municipi. Al llarg del segle XVIII la població experimenta un progressiu augment, propiciat per la davallada de les ràtzies pirates. El 1787 la població era de 1.911 habitants. A la meitat de la centúria següent la tendència es modifica i s'entre en un període d'estancament. L'any 1857 es comptabilitzen 1.906 habitants i tres anys més tard les dades indiquen una relativa disminució de la població: 1.849 habitants, producte, sens dubte, de la important diàspora a terres americanes. Al començament del segle XX, Begur presentava una estructura de població equilibrada, amb 1.908 habitants que vivien bàsicament de la indústria surera, però la crisi d'aquest sector va provocar que l'any 1930 la població hagués quedat reduïda a 1.372 habitants. Durant els anys de la guerra civil Begur havia disminuït aproximadament en un centenar d'habitants. La penúria de la postguerra, agreujada per la poca ocupació que oferia la fàbrica de suro Forgas, que de 700 treballadors havia passat a 90 fins a tancar definitivament les portes, provocà que l'any 1950 el cens de la població es situés al misèrrim nombre de 1.005 habitants. La recuperació demogràfica va esdevenir una realitat gràcies a la immigració, especialment del sud de l'Estat espanyol. Moltes persones arribaven a la recerca d'un treball en unes terres revitalitzades per la progressiva arribada del turisme. Podem situar la fi del cicle decreixent de la població a partir de la segona meitat de la dècada dels cinquanta. El padró municipal de 1960 és una clara prova de la nova situació: 1.505 habitants, que es converteixen en 1.965 al final dels anys seixanta. La població ha experimentat un ritme de creixement sostingut. L'any 2007 el cens és de 4.245 persones.